Nous camins

Avui he seguit un camí nou.
Lo Camí Panissos, que ve de lluny.
Mun pare tossia pneumonia
Sense tossir pandèmia, per sort.
Jo havia de ser cuidador d'oques al Poble Nou.
Des d'Amposta cruspia sempre lo mateix camí.
Senyalitzat, asfaltat, un camí conegut.
Per hàbit, per una pròpia i extranya comoditat,
per un, potser fals, estalvi de temps.
Per un automatisme.

Pero avui lo proper no era conegut.
Del meu Delta "de sempre i de mai"
han sorgit nous detalls:
retalls de masos foradats,
palmeres que van ser,
indústries emergents d'arròs d'aquí,
monuments d'arbres i edificis del XX.
Tot sobre l'horitzó sempre pla,
només serrat per montsias i caros.

Hi han camins desconeguts prop d'on hem
 viscut sempre.
I són com obrir una finestra
i dixar correr aire fresc per la ment.

Vols conèixer món després del confinament? Potser lo confinament ia és un món nou, un univers de senderes.

Pero tornem als camins més palpables.
Sortint de La Ràpita lo vell Camí del pas
i des d'ell lo Camí del Carrer Major,
lo Camí de l'Anglès,
i un corb marí que ha fet òbit
potser va sobreviure al temporal Glòria
i va ser víctima de la humanitat.
Podria haver perdut la costum i la por dels homes.

I després lo Camí de Vigos,
lo Camí de la Senyora,
lo camí del Cabussó
i l'entrada d'Amposta
per Casa del Teixidó.

Per sort, mai ho coneixem tot.
No cal anar lluny
Per filar nous camins
A tocar de la nostra pell.

--- Josep Juan Segarra.