L'atracció a l'Ebre

Quan te dic com te vull
Amprens lo vol
Quan fa temps que no't dic
Puc ser el teu cau.

És normal l'incerteza
Quan l'escala és l'univers
I tu ets com lo sol
I quan giro al teu voltant
Sóc efervescência
I quan estic molt aprop
Tremolo com la primera nau espacial.

I què seria l'univers sense astronautes?
I què seriem sense els viatges interiors?
I sense los moments més poètics?
I qui ho diu que els somnis no són reals?
I los somnis desperts són surreals?

L'Everest està massa amunt
L'Antàrtida me glaça les parpelles
Pero què bonic quan m'acceleren lo cor
Perquè sóc peixet de mar tíbia
I llavors torno i lo cor s'exalta més
A la vora del meu Riu
Qui m'heu pot asplicar?

Per què m'agrada tant este peixet de l'Ebre?
Allà on més m'hai enamorat
A la Mar que riu.

Versos: Josep Juan
Foto: Patricia Franch